Emily Dickinson

Després de “ El llibre dels arbres “ i “ Un llibre per la Jana “ el bibliòfil català, Joanpere Massana, continua l’ampliació de la seva obra  completa  presentant-nos  un altre volum en forma de mostra: “ El llibre de l’aigua”. El títol és òbviament una invitació a una aproximació hermenèutica. Massana ens ofereix un llibre no per passar els fulls, sinó perquè el lector entri en les seves pàgines a la recerca del codi per desxifrar un alfabet captivador però insòlit, en què el sistema racional de lletres i nombres està descontextualitzat, en espera que algú el reordeni i enllaci els diferents elements entre ells, desvetllant, per aquest camí, un significat prevalentment emotiu.

El llibre consisteix, naturalment, també en treballs sobre paper, en la filosofia de vida de Massana, segons la qual tota la vida és un llibre d’estudi, l’empeny no solament a la utilització de materials molt diversos aplicats sobre suport pictòric (donant-li d’aquesta manera tridimensionalitat), sinó també a escultures de diverses dimensions que composen instal.lacions espacials en un llibre que ens absorbeix com visitants de la mostra. Amb perfecta concordança amb el títol “El llibre de l’aigua”, que suggereix formes efímeres i fugaces, Massana, aquesta vegada, es serveix també de l’art lligat al concepte del temps, integrant el vídeo en les seves composicions.

La quarta dimensió, el temps, pren un rol important en el “ Llibre de l’aigua” on són innombrables les referències al córrer de l’aigua i per tant del temps: petjades de persones que hi han passat o pedres desgastades del córrer dels rius. Forma part de l’índex del temps també la recorrent figura de la casa, construïda amb fragments de ceràmica, dibuixada amb una estructura de rames que recorden el cor i els seus vasos sanguinis d’una part i , de l’altra, retallada en el paper , reduïda a una simple silueta, esborrada però encara present. Anul·lada menys en la seva substància i en el seu valor emotiu, l’absència-presència de la casa sembla simbolitzar la pèrdua de la pertinença ,del vagabund com a ésser sense residència fixa, la precarietat del viatger.

El llibre de l’aigua representa, de fet, un viatge per rius i a mar obert. Està dedicat al lligam entre la pàtria de l’artista i el lloc de la mostra mitjançant la realitat cultural del Mediterrani que conjuga Catalunya a la ciutat de Nàpols. Les obres tenen traces d’aquest viatge de l’artista: de manera molt concreta confrontant les codines del riu català Segre amb la pedra volcànica del Vesubi., però també a nivell de continguts, citant les formes comunes de la cultura Mediterrània.

Els lligams que Massana estreny entre Catalunya i la Campania van més enllà d’un viatge imaginari a través de les característiques locals i els símbols afectius ( del cor, de les siluetes femenines, de les àmfores i dels peixos). L’artista crea un complex sistema de referències historicoculturals que ens lliguen al passat amb una visió contemporània feta de sobreposicions de diversos mitjans ( pintura, escultura, instal.lació i vídeo ). Massana no amaga el seu patrimoni cultural i el deute envers el seu compatriota, el gran mestre català Antòni Tàpies. La pintura matèrica de Massana, no obstant els elements figuratius citats anteriorment, desenvolupa gestos i signes generosos que rebassen en un abstractisme emotiu clarament derivat de la tradició de l’Informel. D’altra part, el vessant narratiu del treball de Massana el lliga a la Transavanguarda original Campanya(1) que desenvolupa un imaginari entre mite i fantasia, sovint fent referència als interessos primaris , com espai, temps i història.

Però Massana va més enllà: crea una instal.lació en què endinsa a l’espectador explicant-li no solsament la història d’un viatge en l’espai i en el temps i evidenciant un lligam profund constituït del patrimoni comú del mediterràni- però defensa allò que roman constant en el fluir continu del temps.

________________________________

(1)Veure Aquille Bonito Oliva a Artista Italiani Contemporanei, Electa, Milano 1983:

“ La transvanguardia ha respost en termes contextuals a la catàstrofe generalitzada de la història i de la cultura, obrint-se vers una posició de superació del pur materialisme de tècniques i nous materials i aproximant-se a la recuperació de la inactualitat de la pintura, entesa com a capacitat de retornar al procès creatiu el caràcter d’un intens erotisme, el gruix d’una imatge que no es priva del plaer de la representació i de la narració”.