Catàleg de l'exposició. Textes de Carme Bergés ( Directora del Museu de Cervera ) i Ricard Planas ( Director de la revista Bonart i crític d'art ) (PDF 3.246,24 Kb)

2011

Del llibre de l'aigua : Com a titelles

MUSEU DE LA NOGUERA. BALAGUER
Exposició organitzada per la Xarxa de Museus de Lleida i Aran

PRESENTACIÓ

Museu Comarcal de Cervera: del 18 de febrer al 24 d'abril de 2011
Inauguració: 18 de febrer de 2011 a les 20h

Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega: del 6 de maig al 12 de juny de 2011
Inauguració: 6 de maig de 2011 a les 20h

Museu Comarcal de la Noguera: del 22 de juny al 21 d’agost de 2011
Inauguració: 22 de juny de 2011 a les 20h

Museu de Lleida: del 6 de setembre al 13 de novembre de 2011
Inauguració: 6 de setembre de 2011 a les 20h

Compta amb el suport de la Diputació de Lleida, Ajuntament de Lleida,
Consell Comarcal del Segrià, Paeria de Cervera, Ajuntament de Tàrrega,
Ajuntament de Balaguer, Bonart Cultural i Galleria Il Torchio – Costantini.

L’exposició compta amb l’esponsorització de Martínez + Franch, Ros Roca Group,
Alfa Wassermann, Perla de Segre, Col·lecció Gelonch Viladegut i Bama – Geve.

Una aposta dels museus de Lleida i una proposta creativa de Joanpere Massana

Carme Bergés Saura

Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran

L’aposta

Tot just fa un any escàs presentàvem el Pla estratègic de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran que establia les línies directrius sobre les quals havíem de treballar un conjunt de museus als quals, tot i que diversos quant a estructura, contingut i abast, ens uneix una mateixa voluntat de viure en i per un territori concret.

D’una banda som del tot conscients, i així ho demostra la tasca realitzada històricament per tots i cadascun dels museus que formem part de la Xarxa, de la necessitat de conservar, estudiar i difondre el nostre patrimoni existent. D’altra banda, però, volíem anar una mica més enllà no només en el disseny de noves activitats, més atractives i que impliquen un treball en equip, sinó també en les nostres atribucions.

Volem crear nous ponts de diàleg entre les institucions museístiques, enteses com a vigies experts del patrimoni, i els creadors que viuen i treballen a casa nostra, entesos amb una doble condició de creadors –amb caràcter universal- i de representants i/o ambaixadors d’un territori propi i comú.

En aquest context es planteja la iniciativa que ara us presentem. Amb l’exposició de l’artista de Ponts, Joanpere Massana, iniciem un cicle que, any rere any, ha de convertir les sales d’exposicions dels diferents museus que conformem la Xarxa en escenari i plataforma de les propostes artístiques actuals amb la ferma voluntat d’esdevenir suport i alhora impuls als nostres creadors.

La proposta

El llibre de l’aigua: com a titelles, de Joanpere Massana

Observant l’obra del Joanpere Massana m’han vingut involuntàriament a la memòria dues paraules d’enunciat ben senzill però de continguts múltiples i rics: viatge –com a recerca interior de l’artista i descoberta sensitiva i emotiva de l’espectador- i geografia, millor en plural, geografies -que es construeixen sobre elements físics reconeguts per mostrar-nos retrats interiors on reflectir-nos.

Potser és estrany, però així m'agradat definir aquest llibre pintat: com un convit a acompanyar l’artista en el seu viatge, que serà també el nostre, i que ens portarà des de la infantesa -personal però també la primera edat de l’home- a la vellesa per unes geografies –físiques i sensitives- molt pròpies però alhora universals.

El joc proposat per Joanpere Massana, de sobte, es fa evident. No hi ha un sense l’altre, no hi ha negre sinó és sobre blanc, no hi ha quietud sense tempesta, no hi ha viatge sense port, ni moviment sense aturada, .... i així podríem continuar fins descobrir totes i cadascuna de les obres que conformen aquesta edició del llibre de l’aigua. Al transcurs del temps o l’aigua que corre es contraposa la permanència de les coses o l’àncora del vaixell. Al peluix suau i blanc que defineix una infantesa ingènua es contraposa l’acer dur i fred que defineix el pas del temps i la pèrdua d’una ja enyorada innocència. Al concepte de viatge-vaixell (moviment positiu) es contraposa l’àncora (prejudicis, valors enquistats que no ens deixen avançar...?). A la fluïdesa tranquil·la de l’aigua o del còdol que flota i pren forma es contraposa la pedra que pesa i cau deixant empremta. A la descoberta i curiositat constant, la certesa.

En definitiva, tot un seguit d’icones que constitueixen un veritable diccionari intel·lectual propi amb el qual l'artista juga per definir un univers en constant diàleg.

Aquest Llibre de l’aigua: com a titelles és el darrer capítol d’un llibre total que ha anat desenvolupant-se, creixent i reescrivint-se des que el 2007 es presentés a Nàpols el seu primer lliurament sota el títol genèric Il libro dell’acqua. Joanpere Massana tanca, doncs, un cicle més en la seva trajectòria, podríem dir bibliòfila (i segueixo, en aquest cas fidelment l’entrada que apareix al diccionari: edició especial per determinades característiques de raresa, de relligadura, d’il·lustració, etc. El llibre de l’aigua (en les seves diferents edicions de 2007 a 2011), El llibre dels arbres (2006), El llibre dels núvols (2004), Un llibre per la Jana (2003), El llibre dels jocs (2002) són les seves particulars edicions altament treballades fins a detalls subtils i exquisits com ara la simulació de relligats, els tipus de papers i els formats utilitzats en una simbiosi perfecta amb l’obra en si.

Joanpere Massana és, a més a més i tal com demostra el seu treball artístic, un gran i expert coneixedor dels llenguatges artístics que, al llarg de la nostra història més recent, han traduït les inquietuds i necessitats d’una societat en constant moviment i transformació.

L’expressionisme abstracte sembla orientar la seva obra que veu, però, d’altres conceptes apresos; des d’un conceptualisme que preconitzava l’activitat reflexiva que pot i ha de propiciar l’objecte artístic, fins a la importància del procés de transformació, de la manipulació dels materials per arribar a noves construccions que defineixen l’art povera o els nous comportaments derivats de moviments més recents que es postulen per una revisió de la noció més tradicional d’espai artístic on s’inscriu l’acció dessacralitzant del collage o les més variades formes d’instal·lacions i intervencions artístiques actuals.

A tot això cal afegir una mirada pròpia que ha sabut crear un llenguatge personal que combina, sense adonar-nos-en, formes d’un gran lirisme amb elements contundents. Altre cop allò que definíem a l’inici d’aquest escrit: a la poesia i l’intimisme –formes subtils, colors suaus, línies suggerents- es contraposa la duresa –icones clares i aïllades que s’imposen en l’espai, colors foscos, introducció d’elements texturats.

L’encís de l’obra que composa aquest llibre i, per tant, del llenguatge personal de Joanpere Massana radica precisament en una sàvia i subtil mixtió tècnica i conceptual. El paper serà el suport idoni per a l’aparició d’elements externs –resines, fangs, fils, cristalls ...- però no l’únic ja que Massana treballa també sobre fusta i tela, alhora que construeix noves escenografies que envaeixen l’espai museogràfic en instal·lacions amb una forta i agredolça càrrega poètica. La creació d’arquetips serà també una constant quasi omnipresent en l’obra d’aquest artista -l’àncora, l’arrel, el número, el peluix, la casa: un intent d’englobar-ho tot en iconografies plenes de significat que ens recorden els nostres lligams (culturals, familiars, emocionals) i les nostres ganes de navegar per mars desconeguts en una recerca tenaç.

Així doncs, confiem que aquest viatge que iniciem avui amb El llibre de l’aigua de Joanpere Massana es converteixi en una fita important, però no la darrera d’una llarga i profitosa recerca sobre les propostes artístiques dels nostres creadors actuals.

¿Oi que un viatge no comença pas en el moment de posar-nos en camí i no s’acaba quan arriben a la meta? De fet, comença molt abans i, a la pràctica, no s’acaba mai, perquè la cinta de la memòria no deixa de rodar dins nostre, tot i que ja fa temps que no ens moguem del lloc en el sentit físic ...

... El viatge com a paradigma d’esforç i d’indagació, un intent de tastar-ho tot: la vida, el món i a un mateix..

Ryszard Kapuscinski, Viatges amb Heròdot