2014

Frontière : Le livre de la peau.

 FORT DE BELLEGARDE. 
 Le Perthus. FRANCE

06 de juny - 30 de setembre
Inauguració : 6 de juny . 6 de la tarda

Instal·lacions i grans formats

Esponsors : MAIRIE LE PERTHUS, DIPUTACIO DE LLEIDA,
INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS, FUNDACIÓ CARMEN & LLUÍS BASSAT,
FUNDACIÓ VILA CASAS, ESPAI CAVALLERS 31 - 33, 100 KUBIK GALLERY,
COSTANTINI ART GALLERY, INDECOR, BAMA-GEVE, ALFA WASSERMANN, BLAI, ASSESSOR i SEBER

JOAN PERE MASSANA: FRONTERA I MEMÒRIA

Darrera d'una obra aparentment lúdica, el quefer de Joanpere Massana (Ponts, 1968) s'endinsa en els recons de la memòria, en el simbolisme més ancestral del seu pensament del qual, sense massa concessions, vol extreure aquells significats més adients representats a través d'un vocabulari personal i unívoc.

El llibre de l’aigua, El llibre dels arbres, El llibre dels jocs són antecedents que marquen el procés d'un treball reflexiu ple de contingut simbòlic. En aquestes peces ha investigat de manera constant i alhora reiterativa els elements que troben en la seva tasca un lloc de reflexió.

Mentre que el terme límit està lligat a una concepció imaginària, la frontera és un trànsit entre dues cultures, dos móns, dues religions, dues formes d'entendre la vida. Però també un lloc d'espera, de descans, un recés on pot esdevenir un pensament profund. FRONTERA, és el títol que l’artista ha triat per presentar la seva última obra. Una exposició al Castell de Partús, una fortalesa francesa a Bellagarde, al municipi fronterer que separa el Vallespir Gal de l'Alt Empordà Català. Un emblemàtic espai que al seu torn comporta una càrrega simbòlica molt accentuada, així com la història que el precedeix. Una zona geogràfica on aprofita els límits del territori per emplaçar el seu discurs poètic i plàstic.

Una sèrie de pintures i dibuixos, alguns de gran format, al costat de diverses instal•lacions, marquen un procés que explora els límits del concepte. L'acotació de la línia, està tractat com a element de separació que ens aparta d'allò que és real i en algun cas fictici, sense oblidar en cap moment la memòria individual i col•lectiva en aquest camp divisori. Memòria com a element contenidor de vivències, d'experiències, de desitjos imaginats i incomplerts que vaguen en el nostre interior de manera fugaç, però que romanen impregnats com a part de la nostra existència.

La naturalesa, el temps, el record, l'ambigüitat, centren el discurs de la mostra. És sabut que Joanpere Massana recorre constantment a la relació entre home i natura com un diàleg ple d'experiències vitals compartides. Una natura canviant, plena de possibilitats on tot es permuta, tot transcorre, tot desapareix, però alguna cosa queda. Insectes, fulles, animals, llavors plantes... configuren un corpus representatiu d'un creador curiós, observador del món que planteja noves formes d'entendre i comprendre allò que ens envolta. És evident, doncs, que aquest gran catàleg d’imatges de la natura acumulades en el temps li deixen marques i empremtes que van apareixent inconscientment, però que en determinats moments afloren en una mena de viatge interior que ressegueix els rastres viscuts a través de percepcions, mirades, llocs, sentiments... Aquesta apropiació de fragments de la realitat (llavors, fulles, troncs, ....) és una manera de referir-se a la complexitat de l’univers i la base per acostar-se al coneixement.
Petjades del mateix artista que resten com a testimoni de la seva inquieta curiositat. Unes propostes plenes de contingut al•legòric i metafòric, d'experiències sensorials arrelades a flor de pell. Elements que queden petrificats en el més profund. Testimonis d'un moment passat que formen part de la nostra història i que ens persegueixen en el nostre cami. Llavors petrificades que en moment germinen esclatant en un món ocult, amagat, en el que afloren noves esperances, noves il.lusions. Uns petits reductes de vivències fossilitzades que ens recorden la demostració de l'existència en un passat remot. Un temps que, com a concepte de trànsit, té en el seu corpus un lloc destacable i que és representat de diferents maneres. Des de l’enumeració com a forma seqüencial, a formes simbòliques com els peus, el camí, les ales o la creu que concep com un espai de cruïlla de camins, on l’instant s'atura i es converteix en el lloc de reflexió, però tambe com a intersecció i frontera. Uns peus que caminen cap a una direcció, encara que no se sap cap on; uns peus que porten darrere de sí innombrables batalles en deserts sorrencs on l'empremta s'esborra amb el vent. Uns peus que porten empedreïdes les petjades de les seves experiències. Un anar i venir cap a un confí en què tot allò viscut perdura en el record. Un trànsit fugaç que passa irreversiblement i alhora es intangible. L’home no pot fer res per aturar-lo, només el sent damunt seu i pren consciència del seu transcurs.
L’artista conscient del seu esdevenir, intenta congelar-lo. Un temps que com el mateix Virgili escriu a La Eneida: “Stat sua cuique dies, breve et irreparabile tempus ómnibus est vitae” ( “Està decidit el dia / temps per a cadascú, breu i irreparable, és el temps de la vida per a tots”).
Significatius són els títols de les seves obres en aquest sentit: Agafar el temps, temps fugit, Esperem que passi el temps, Temps de reflexió i espera, El temps no és necessariament mesura, etc. Un transcurs que no es veu ni se sent i del qual només coneixem els seus signes; uns signes que interpreta de manera personal i al•legòrica.

Però també la memòria apareix de manera continuada com contenidor de bagatges, com a reducte d'experiències, de desitjos incomplerts, d'accions consumades. I en aquest sentit, l'artista utilitza la flor del card per realitzar una instal•lació d'enormes magnituds com una al•legoria a la remembrança. El card, una planta resistent, dura i espinosa que paradoxalment és la primera que floreix a la primavera, és utilitzada com a metàfora de la memòria. Una llegenda màgica atribueix al card sant la propietat de restituir la memòria perduda. I en aquest sentit, Joanpere Massana ens adverteix de la importància de no oblidar allò més essencial; allò entranyable que forma part de les nostres vides. Una flor del card que un cop consumada queda en esquelet petrificat, igual que l'humà Una permanència en el temps i l'espai que perviu com a record d'allò que va ser, d'allò que va existir, d'allò que mai més tornarà a passar.

Cards pintats des del negre al blau, amb una gamma de colors variats d’un gran ventall de possibilitats, de memòries individuals i col•lectives, d'experiències vitals que rememoren la nostra història. Un mar de possibilitats que troben en aquesta instal•lació múltiples interpretacions a l'abast d'un intens debat.

Perquè després de tot encara ens queda l'esperança. Un alè d'optimisme a la incertesa de la vida, en allò que encara pot esdevenir i que ens pot ajudar a entendre el món, però sense perdre mai els origens. Realitats efímeres que reflecteixen la consciència de la finitud temporal de l’existència humana i que a través de la reflexió i el record, en un espai fonterer -amb l’entorn natural com a escenari- ens alerta de la seva transcendència.

Joan Gil Gregorio
Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art