Joanpere Massana

Escriure quadres, pintar poesies

La interrogació sensible del món

L'obra de Joanpre Massana neix d'un esforç i perseverança conscients encaminats a la comprensió del món. Un repte intel·lectual titànic inherent als homes i dones que no poden sostreure's a la realitat que els envolta i decideixen passar a l'acció amb les eines de què disposen. En el cas que ens afecta: les arts visuals, un llenguatge que Massana aborda de manera generosa i àmplia de manera que no se cenyeix exclusivament als recursos plàstics i audiovisuals, sinó que recorre una i altra vegada a l'escriptura i a la ciència. Muda la seva pell i el seu marc teòric i instrumental en funció de l'objectiu que vol assolir. Cada projecte que endega i culmina exemplifica aquesta característica metodològica, d'entrada s'emmarquen en el títol i estructura de llibres: Llibre de l'aigua, Llibre dels núvols, Llibre dels arbres, Llibre de les flors.... Les pàgines, les superfícies, les instal·lacions que contenen aquest llibres es componen de dibuixos, pintures, escultures amb textures riques i plenes de matisos, incisions, marques, pigments, objectes, i també frases, anotacions, versos, abecedaris -sencers o fragmentats, números... Un univers íntim que s'endinsa en el coneixement d'un mateix -d'aquí el lent filtratge del món personal de l'artista- i en la comprensió i el diàleg amb l'altre, entès com a subjecte però també com món que conté tots el éssers i tota la matèria. Les seves obres són una resposta a la fragilitat de la vida, a la nostra tansitorietat física, mental i espritual, són la captació i testimoni d'allò efímer i volàtil.

Escriure quadres

La matèria fonamenta els quadres de Massana, hi és amb tot el seu pes i presència. El suport va guanyant capes, a mode d'estrats geològics que revelen i velen colors i textures. De vegades intuïm un color a la base que ha mudat en un altre a la superfície. El trànsit d'una color a un altre ens porta a qüestionar la puresa, que en sí mateixa és un fi, però el seu assoliment és quelcom inabastable.

La matèira, per altra banda, s'apropia d'altres materials, bé recognoscibles o bé irrecognoscibles, s'expandeix com un torrent cabdalós que descendeix amb força i progressivament, amb lentitud, sedimenta i deixa els seus llims a la llera per tal que nosaltres els recollim. Aquest procés d'alentiment i acendrament els trobem en l'emergència de petits detalls, de petits gestos gratats directament a la superfície del quadre, dibuixos de grafit mínims i de vegades maldestres, incorporacions de petits objectes trobats,... microcosmos que ens transporten de la visió global a la particular. És en aquest nivell en el qual el gest pictòric dóna pas a l'escriptura i el quadre es debat entre la contundència de la seva materilaitat i la fragilitat d'un cúmul de gestos ínfims.

Pintar poesies

Sèries numèriques, abecedaris,... Pastilles de colors primaris i secundaris,... Primer, els fonaments del codi. Silenci: camps monocroms. Després, la paraula i més tard la frase. Per últim el pensament i la poesia. Versos que s'exposen complets i acabats, però tímidament; versos que s'amaguen darrera pinzellades que els han segellat per sempre més amb els pigments, versos escapçats,... Cites de múltiples lectures que se solapen als processos creatius. Pensaments propis que conceptualitzen les formes i gestos lliures de la pintura.

L'ésser

La gènesi de la vida, una àmfora plena a vessar dels fluids que ens engendren, d'ella en sorgeixen petits fragments de colors que empesos per la brisa o per una inèrcia innata conquereixen el quadre i el més enllà. Com una venus primitiva, com un gineceu banyat pel nèctar anuncia la vida, amb tota la seva força i potencialitats. Com assenyalava Aristòtil, som una tabula rassa, i al llarg de la nostra vida acumularem experiències i coneixements. Tenim una vida intrauterina, suposadament ídil·lica i insondable, una infància suposadament plaent i entre cotó fluix, una adolescència suposadament hedonista, una maduresa, suposadament fructífera, i una vellesa suposadament sàvia. En cada etapa ens debatem entre allò irracional i allò racional, entre l'estabilitat i la inestabilitat, entre la fe i la deseperança, entre allò conegut i allò sinistre, que pot emergir en qualsevol moment enmig de la quotidiniatat més anodina.

La pell

Les pintures de Massana respiren i expiren, s'obren i es tanquen. Tenen vida pròpia en acte i en potència, la seva capliratat esta formada per textures i porus. De vegades una obertura, un esquinç, una ferida, que a continuació es soturada o recosida amb cordills o directament amb pintura; d'altres un reflexe que ens emmiralla. Dimensions incertes que ens condueixen cap a l'abisme, o per contra, suposen el retorn narcisista de la pròpia imatge a través del reflexe. La pintura té pell, també l'arquitectura, la primavera, la dificultat rau en percebre-la, sentir-la i incorpar-la en allò que fem.

L'efímer

Tempus fugit, sicut nubes, ens recorda un quadre de Massana; el temps se'ns escola entre les mans.

Els gèneres pictòrics del bodegó i de les vanitas estaven focalitzats en la plasmació i la reflexió sobre la finitud de les nostres vides, un tema recurrent en l'art i la cultura en tant que som conscients de la nostra mort. Sabem quan naixem però no quan morim. Com combatre l'inexorable pas del temps? Ser conscients de la vida mentre vivim, escoltar-la, acaronar-la i sentir la seva pell, fixar els nostres records, com els imperdibles que dibuixa Massana. Uns imperdibles que no sé perquè tenen una forma similar a les marques que deixava un picapedrer de la Col·legiata de Sant Pere de Ponts, que també trobem en moltes de les seves pintures. És possible que la immortalitat tingui a veure amb els records i vestigis que queden de nosaltres en aquest món? Independentment que se'ns conegui pel nom o pel que hem fet, si som capaços de deixar algun rastre ben segur que serem una mica més immortals.

Viatge

Les obres de Joanpere Massana es poden entendre com un viatge físic i intel·lectual, físic pel seu caràcter matèric i acumulatiu -les pintures i dibuixos operen per capes, les escultures per fragments que reordena i modifica-, intel·lectual, per les múltiples referències culturals, artístiques i claus interpretatives que incorpora. Partint d'aquesa premisa, l'exposició que plantegem està concebuda com un viatge, com un recorregut per les experiències vitals, cognitives, artístiques d'un autor que trasllada en les seves obres l'aprehensió sensible del món que l'envolta. Un retorn en forma de quadres, dibuixos i escultures que ens permeten descobrir el trànsit de les nostres vides des del naixement a la mort, passant per múltiples transformacions i estats, ens solitud o en copanyia, en contacte amb fonts de coneixement o amb la natura... En definitiva un periple per la vida i per l'ofici d'artista.

Antoni Jové

Comisario de la mostra

CONNESSIONI DELLE RELAZIONI

• Sala Gòtica. Institut d' Estudis Ilerdencs (link)

• Critica de arte : Josep Miquel Garcia. (PDF 631 Kb)